I si descentralitzem de veritat l'Ajuntament?

El president de l'associació de veïns, Julian Hernández, es va referir molt positivament ahir en el transcurs d'una entrevista a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio a la possibilitat de sectorialitzar la ciutat i crear la figura del regidor de districte, o de barri, per tal d'aproximar l'Ajuntament a la ciutadania. Es tracta d'una proposta que va dur a terme en l'anterior mandat el grup municipal de Convergència i Unió i respecte la qual el govern municipal faria bé de pensar una mica, vistos els problemes que té per arribar als diferents barris de la ciutat. La presència física dels polítics facilitaria que "allò públic" fos més tangible pels ciutadans dels diferents sectors de la ciutat i permetria conèixer molt més d'aprop les realitats que s'hi viuen.

En el darrer mandat de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, el sempre revolucionari polític català va decidir variar totalment el rol dels edils donant-los una nova consigna: sortiu al carrer, els va reclamar. Al despatx del polític, amb vocació de canvi estructural, Maragall va situar-hi gerents plenipotenciaris. La idea era que els polítics s'havien de dedicar a trepitjar asfalt i oblidar les reunions a les seus dels departaments. La idea, com tothom es pot imaginar, pretenia convertir el regidor en un nexe, en un vincle entre la ciutadania i l'administració. Òbviament també, per excessivament revolucionària, no va entusiasmar l'aparell del seu antic partit, el PSC.

En una conferència l'any 2001 al Museu Arxiu de Santa Maria, l'excalde Manuel Mas apuntava que una de les grans dificultats a l'hora de fer política local és la dificultat per identificar interlocutors en els diferents barris de la ciutat. Aquest era un dels set reptes que el veterà mandatari diagnosticava després de gairebé vint anys al capdavant de l'Ajuntament i que dibuixaven una mena d'estat de la qüestió (de la governació local, en aquest cas) a inicis del segle XXI. Mas no va aclarir si la formulació en districtes de la ciutat seria una bona manera de resoldre aquesta situació ni ningú altre (ni la pròpia CiU que va formular la proposta) han insistit en la proposta de crear districtes i regidors adscrits, però potser aquesta seria una bona mesura per apropar la cosa pública als ciutadans.

Terradas plega i Baron perd un dels seus principals puntals

Dijous passat, en el calent ple municipal que va protagonitzar l'enfrontament entre l'associació Xerinola i el govern arran del tancament del Casal de Joves de Cerdanyola, van prendre la paraula diversos regidors del govern. El primer a fer-ho va ser el de Via Pública, Oriol Batista, en segon lloc la responsable de Joventut, Ana Maria Barrera, i finalment el de Presidència, Esteve Terradas. La resposta de Batista va ser relativament clara i concisa, i una mica menys la de Barrera, que com aquell qui diu s'acaba d'estrenar en política. Qui va aportar cordura i serenor al debat va ser Esteve Terradas, quan els membres de Xerinola ja havien marxat del Saló de Sessions. Durant la seva intervenció es va fer un silenci respectuós i tothom se'l va escoltar amb tranquil·litat. Terradas havia començat la seva intervenció intentant rebaixar la tensió viscuda al primer pis de La Riera 48. I és que el veterà regidor ha aportat en els darrers compassos de la política municipal una eficàcia i una intel·ligència política que el convertien en un dels membres del govern més respectats (a vegades fins i tot temuts, per la seva vehemència).

Avui, Mataró Ràdio ha avançat a les onze del matí que Terradas, després de 25 anys a l'Ajuntament, ha acceptat l'oferta del seu amic Joan Rangel de convertir-se en el seu nou cap de gabinet de la Delegació del govern central a Catalunya. I aquest mateix matí, per incompatibilitat, Terradas ja ha perdut les competències de Comunicació i de Nova Ciutadania, que ha recuperat l'alcalde. Un Joan Antoni Baron que perd un dels seus principals consellers polítics -l'altre és Ramon Bassas- dibuixant-se així tres anys que queden de mandat com un període difícil, que haurà d'afrontar amb un fluix equip de govern -entre els regidors nous i els que no ho són però encara actuen com a tals-. Baron faria bé d'aprofitar l'avinentesa per rodejar-se d'un equip de tècnics (no de polítics) que l'aconsellessin políticament, cosa que fins ara no ha volgut fer, una estructura de gabinet d'alcaldia com tenen en els grans ens de govern. I d'altra banda hauria de començar a rumiar-se si la llista que va elaborar el passat maig era realment prou consistent com per afrontar els quatre anys de mandat.

Penedès respira tranquil

Sergi Penedès, a la dreta de tot, a la compareixença pública amb Lluís Bassat. Entremig de Bassat i Penedès, l'alcalde Baron i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

El president del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès, respira millor des de principis d'aquesta setmana. En dos dies, el regidor d'ERC ha posat les bases per a fer venir a la ciutat un equipament cultural de primera línia com el Museu Bassat i per mantenir una altra cita cultural de primer nivell com s'ha demostrat el festival de músiques del món Cruïlla de Cultures. Dilluns, finalment, després de moltes pors i angúnies, el publicista Lluís Bassat va donar el "si" a la ciutat i va anunciar que instal·larà la seva col·lecció de forma permanent a la capita del Maresme. Dimarts els responsables de la Casa de la Música que organitzen el certamen van comparèixer a l'FNAC Triangle de Barcelona per presentar la programació de la quarta edició del Cruïlla, que ha perillat bona part de l'any per la manca d'un espai tancat on poder dur a termes els concerts i les crítiques dels veïns del Parc Central. En tots dos actes el regidor republicà lluïa un bon somriure.

Museu Bassat i Cruïlla. Dos trumfos que Penedès pot presentar finalment, després de setmanes i mesos de gestions (també del conjunt del govern i fins i tot de l'oposició), però que en definitiva li serviran per contestar amb fets la creixent oposició que està generant la seva actuació política sobretot en l'àmbit artístic de la ciutat (i no només entre el crític d'art Pere Pascual, que ja n'ha demanat la dimissió). Dos acords, dos èxits, que són un autèntic baló d’oxigen de cara a suportar la pressió que sobre ell està inflingint el sector socialista del govern de la ciutat, que observa massa vegades com el no saber dir no de Penedès i l’assumpció de compromisos arreu i amb diferents interlocutors posa en perill la credibilitat del propi govern.

Probablement aquesta és la millor setmana que ha tingut Sergi Penedès des que és regidor de Cultura a l'actual executiu comandat per Joan Antoni Baron. Es tracta de dues notícies d'impacte -a les quals podríem afegir la vinguda del Fons Miralles a Mataró- que no resolen, però, el principal dubte que hi ha a l'entorn de Penedès: la seva visió de la cultura, i de la cultura a Mataró. El gran interrogant no és la capacitat de gestió de Penedès -amb aquestes dues grans llums i unes quantes ombres- sinó aclarir què vol fer amb la cultura de la ciutat. Després d'un període molt convuls amb l'ecosocialista Jaume Graupera al capdavant de la cultura de la ciutat (amb l'alcalde Baron posant cullerada gairebé en cada qüestió, desautoritzant-lo diverses vegades), Sergi Penedès tenia a inici del mandat l'oportunitat de reconciliar l'Ajuntament amb els sectors culturals de la ciutat. Podia haver convocat a tot el món cultural de la ciutat -amb una gran Nit de la Cultura, o alguna cosa per l'estil- per anunciar la seva proposta, la seva visió cultural de la ciutat. Però el regidor republicà va decidir més aviat tancar-se a l'Antiga Beneficència, seu del Patronat de Cultura, per posar al dia la màquina municipal. Una manera d'obrar que ningú ha entès massa ni, de moment, tampoc ha portat resultats tangibles i concrets. Ara que Penedès ha aconseguit demostrar la seva capacitat de gestió amb el Bassat i el Cruïlla té encara l'oportunitat de donar un cop de timó a la seva nau i ensenyar, definitivament, les seves cartes. Així tothom sabrà a què juguem. No fer-ho seria confirmar la sospita -ben fonamentada- de què la ciutat segueix sense una línia política cultural clara i aprofundida.

NII: la culpa (si no ens posem d'acord) ara serà nostra

La notícia sobre el traspàs de la Nacional II -de la seva titularitat i gestió- a la Generalitat de Catalunya que es va fer pública la setmana passada es va rebre podríem dir que gairebé amb eufòria per part de la classe política catalana, els alcaldes de la comarca i les plataformes contràries al pas de la NII pel litoral. És, de totes maneres, una sensació enganyosa perquè el traspàs d'aquesta carretera no farà més que obrir de forma definitiva la caixa dels trons en relació al trasllat d'aquesta Nacional II.

Fins ara, els tres partits que governen "a" la Generalitat (més que governar el país, o la Generalitat en si) tenien posicions diferents sobre què cal fer amb els cotxes que actualment passen per aquesta històrica via. El PSC es mostrava inflexible amb construir una nova carretera paral·lela a la C32 per absorbir el trànsit que deixarà de passar per la Nacional, mentre que des d'ERC i ICV es reclama abolir el peatge de l'autopista i incrementar el transport públic a la comarca però s'evita la idea de construir una nova via per a automòbils. Els socialistes es neguen a treure el peatge perquè diuen que l'autopista es col·lapsarien però els altres dos socis no ho veuen així. Fins ara l'enfrontament entre els tres partits del Govern d'Entesa (la forma amable del parlar del Tripartit2) era evident però quedava anestesiat perquè en últim terme sempre s'acabava donant la culpa a Madrid per no haver traspassat les competències de la carretera que històricament enllaçava Madrid amb França al seu pas per la comarca. La diferència doncs és que ara, amb el traspàs, això ja no serà possible: si no hi ha acord no podrem tirar les culpes a un altre.

És l'hora de prendre decisions i la batalla que hi haurà entre els tres socis de govern pot ser antològica, si tot segueix exactament igual com fins ara, malgrat que el president del Consell Comarcal del Maresme assegura que l'acord està a prop. Aquest dimecres els grups amb representació al Parlament participaran en un debat a Mataró Ràdio a les 19.20 del vespre per parlar d'aquesta qüestió. Veurem si hi ha més diferències entre els partits del govern i els de l'oposició (com seria lògic) o més aviat les dificultats continuen en el si del tripartit.

Bandera controvertida... però unitària

Imatge de la bandera diumenge al matí. Foto: J. S.

Els mataronins que dissabte a la tarda es passejaven per la plaça de Santa Anna assaborint ja l'ambient preSant Jordi es miraven encuriosits i amb certa sorpresa com es duia a terme l'acte d'hissada de la bandera catalana que s'ha col·locat al bell mig d'aquest espai, al rovell de l'ou de la ciutat. Molts d'ells desconeixien que l'hissada de la senyera era la plasmació gràfica d'un acord polític sorgit arran d'una proposta d'un grup de l'oposició, Convergència i Unió, i concretament del seu cap de files Joan Mora -aquesta és gairebé una iniciativa personal seva-. Una proposta que es va tirar endavant perquè va comptar amb el suport de tota la resta de formacions polítiques, sense excepció (tot i que la CUP i ERC hi van votar a favor sense entusiasme) en el transcurs del ple del passat mes de setembre. Alguns a més pensavan, erròniament, que la hissada de la bandera era un acte convocat amb motiu del Sant Jordi però que dijous que ve l'ensenya es retiraria i es mostraven encara més sorpresos quan se'ls informava del contrari: que la nova senyera ha arribat per quedar-se en aquest indret. Altres, finalment, es mostraven contrariats pel cost que té la instal·lació del màstil i la bandera, més de tres mil euros, afegint aquella idea de què "es podien haver emprat per altres necessitats més peremptòries".

La instal·lació d'una bandera catalana en el centre històric de la ciutat és una d'aquelles accions que sobretot serveixen per encendre les guspires de l'etern debat identitari que es viu a Mataró com a la resta de poblacions d'aquest país nostre, condemnat eternament a una certa dicotomia de la qual no és capaç d'esmunyir-se. Precisament, encara que pugui semblar contradictori, la instal·lació d'aquesta bandera -consensuada, amb el suport de tots els grups polítics- potser podrà començar a resoldre aquesta qüestió, sempre i quan els que només senten la bandera espanyola com a pròpia no rebin aquesta nova ensenya amb irritació (que també podria ser).

Tot plegat, també cal dir-ho, prové d'una situació absurda. Al mes de setembre Joan Mora va portar a debat aquesta proposta sabedor que molt difícilment el govern li donaria el vist-i-plau, bàsicament perquè a l'electorat del PSC el preocupen molt poc la presència de senyeres a la plaça de Santa Anna. Però els socialistes -i els seus aliats, a ERC ja li va bé- van sorprendre Mora donant-li suport... perquè no fos dit i no els pogués acusar per tant d'antipatriotes. Així va néixer "el consens de la bandera". Un consens que, malgrat tot plegat, cal subratllat que és saludable: és una bona notícia que tots els grups municipals -per una vegada a la vida- s'hagin posat d'acord amb una qüestió simbòlica. Mai no hi ha un acord respecte les banderes que haurien d'onejar a l'Ajuntament -òbviament la qüestió és si hi ha d'haver l'espanyola o no, sobretot en dates assenyalades- i per això l'acte de dissabte és políticament rellevant, perquè fins i tot la Candidatura d'Unitat Popular hi va votar a favor en el seu dia. Sembla estrany per obvi, però al final la senyera -la senyera i prou- és l'únic que aconsegueix ajuntar una part significativa del país, cosa que d'altra banda en el carrer és natural i sostingut per una immensa majoria.

Veure posts de l'alcalde Joan Antoni Baron, Joan Mora (CiU) i Ramon Bassas (PSC).

Presidirà Joan Antoni Baron la Diputació de Barcelona?

Els darrers dies, arran de la necessària dimissió de Celestino Corbacho com a president de la Diputació (no pots ostentar aquest càrrec si no ets regidor), s'ha posat sobre la taula la possibilitat que l'actual alcalde Joan Antoni Baron sigui qui el substitueixi. En principi tothom suposava que seria Bartomeu Muñoz, home fort del PSC al Barcelonès nord i alcalde de Sant Adrià del Besòs, el que succeiria Corbacho, ja que actualment és ja el vicepresident primer de l'òrgan supramunicipal. Però el secretari d'organització del PSC, el totpoderós José Zaragoza, va deixar caure dilluns que tan Baron com Josep Mayoral, alcalde de Granollers, serien magnífics relleus de Corbacho.

Sembla poc probable que Joan Antoni Baron consolidi la seva posició i realment passi a portar les regnes d'aquesta potent estructura de poder, però de totes maneres és significatiu que un home amb tant predicament dins el PSC com José Zaragoza citi amb tanta claredat l'alcalde de Mataró com el possible nou president de la Diputació. El socialisme mataroní mai no ha pintat gran cosa en el si del socialisme català: ni Joan Majó es pot dir que fos ministre perquè s'impulsés des de Mataró -la seva trajectòria anava més enllà- ni tampoc es pot dir que l'antecessor de Baron, Manuel Mas, acabés al Congrés dels Diputats per haver destacat en el conjunt d'alcaldes socialistes del país. Que Zaragoza citi ara Baron és un bon auguri respecte el futur de l'actual batlle de la ciutat, el futur del qual podria passar perfectament per altres administracions més enllà de la capital del Maresme.

Santa Maria com a símptome

Banderoles commemoratives del mil·lenari de Santa Maria. Farola de la plaça Granollers.

El 25 de març van començar amb una Missa Solemne i de forma oficial els actes de celebració del mil·lenari del primer document que esmenta l'existència de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Això no vol dir que la comunitat cristiana no existís abans però s'ha agafat la data com el naixement oficial de la parròquia.

Aquest era un aniversari conegut per tota la ciutat des de feia temps. I des dels anys noranta i hi havia la idea -entre molta gent de l'àmbit religiós i cultural de la ciutat- per posar-se la data del mil·lenari, el 2008, com a fita perquè el temple més antic de la ciutat estigués restaurat i rehabilitat. A mitjans de la dècada passada des de la parròquia de Santa Maria i sota l'impuls de mossèn Josep Colomer, el rector anterior a Joan Barat, es va crear una comissió que vetllaria per tal que aquest objectiu es fes realitat. Es va encarregar un projecte de reforma a tres arquitectes de la ciutat i es van començar a cercar els fons econòmics necessaris per dur a la realitat aquest faraònic projecte.

Avui, més de deu anys després, el balanç de la feina d'aquesta comissió no és petit però tampoc satisfactori. S'han restaurat la Capella del Sagrament, la Capella de Sant Josep i algunes teulades de l'edifici, però el gruix de la restauració està encara per fer (un vuitanta per cent, segons l'arquitecte Agàpit Borràs). I està per fer no pas perquè no se sàpiga com obrar sinó perquè cap institució -fins fa quatre dies- no s'ha començat a posar les piles respecte aquest projecte. En resum: Santa Maria no està restaurada perquè ningú se n'ha preocupat, amb l'excepció de la rectoria i els feligresos de la parròquia i el Museu Arxiu de Santa Maria. Ni el Bisbat, ni la Generalitat, ni l'Estat ni tampoc l'Ajuntament de Mataró han cregut en el projecte de restauració fins fa quatre dies. El bisbat s'ha excusat sempre assegurant que no té capacitat econòmica per participar en una operació d'aquestes característiques, Jordi Pujol quan era president de la Generalitat va respondre clarament respecte qui havia de restaurar Santa Maria recordant el lema del mil·lenari "Mataró restaura Santa Maria" (s'entén, oi?), l'alcalde Manuel Mas va tenir durant anys una posició refractària a la qüestió i a l'Estat ni socialistes ni populars han mogut mai un dit per l'església mare dels mataronins.

Que Santa Maria no estigui restaurada a dia d'avui és, doncs, un fracàs com a ciutat. En els darrers tres anys les coses s'han començat a moure: la Generalitat va oferir pagar la meitat de la restauració, l'Ajuntament sembla que està disposada també a aportar una quantitat però falta encara que la resta d'institucions (també les privades) es mullin definitivament per Santa Maria. Falta que tot això es posi en solfa sota l'impuls de l'Ajuntament, vèncer velles reticències de forma definitiva i començar a assumir compromisos. No hi haurem estat a temps pel mil·lenari però si la cosa va de dècades i segles... no vindrà de tres o quatre anys més. Que així sigui.